LA BIBLIOTECA MUSEU VÍCTOR BALAGUER,
UNA INSTITUCIÓ CENTENÀRIA
La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, inaugurada el 26 d'octubre de 1884, va ser fundada per l'escriptor i polític que li dona nom. És un dels primers edificis a Catalunya construïts de nova planta amb la finalitat específica de mostrar col·leccions al públic i facilitar l'accés a la cultura.
La col·lecció original estava formada pel conjunt de llibres i objectes artístics que el fundador havia aplegat al llarg de la seva vida, juntament amb nombroses donacions que van fer créixer el fons des del primer moment. L’edifici havia estat dissenyat pel mestre d’obres Jeroni Granell, que el va concebre com un temple clàssic, coronat per una cúpula central i amb dues ales simètriques destinades respectivament a Biblioteca i a Museu.
La façana està presidida pel lema “Surge et Ambula” (en llatí, Aixeca’t i camina). Flanquegen l’entrada les escultures de dos vilanovins il·lustres: el poeta romàntic Manuel de Cabanyes (de l’escultor Josep Campeny) i l’arquebisbe Francesc Armanyà (de Manel Fuxà). Els esgrafiats que ornamenten les parets de les façanes frontals i laterals mostren diferents escenes al·legòriques sobre l’art, la literatura i les ciències, amb diferents símbols que fan referència a la maçoneria, organització a la qual pertanyia el fundador.
LA BIBLIOTECA MUSEU VÍCTOR BALAGUER, UNA INSTITUCIÓ CENTENÀRIA
La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, inaugurada el 26 d'octubre de 1884, va ser fundada per l'escriptor i polític que li dona nom. És un dels primers edificis a Catalunya construïts de nova planta amb la finalitat específica de mostrar col·leccions al públic i facilitar l'accés a la cultura.
La col·lecció original estava formada pel conjunt de llibres i objectes artístics que el fundador havia aplegat al llarg de la seva vida, juntament amb nombroses donacions que van fer créixer el fons des del primer moment. L’edifici havia estat dissenyat pel mestre d’obres Jeroni Granell, que el va concebre com un temple clàssic, coronat per una cúpula central i amb dues ales simètriques destinades respectivament a Biblioteca i a Museu.
La façana està presidida pel lema “Surge et Ambula” (en llatí, Aixeca’t i camina). Flanquegen l’entrada les escultures de dos vilanovins il·lustres: el poeta romàntic Manuel de Cabanyes (de l’escultor Josep Campeny) i l’arquebisbe Francesc Armanyà (de Manel Fuxà). Els esgrafiats que ornamenten les parets de les façanes frontals i laterals mostren diferents escenes al·legòriques sobre l’art, la literatura i les ciències, amb diferents símbols que fan referència a la maçoneria, organització a la qual pertanyia el fundador.
VÍCTOR BALAGUER I CIRERA (1824-1901)
Víctor Balaguer neix a Barcelona l’11 de desembre de 1824, fill d’un escrivent d’ideologia liberal que morí quan ell tenia deu anys. Literat, historiador i polític, va ser una figura clau en els dos principals corrents del segle XIX: el romanticisme cultural i el liberalisme polític. El seu vessant d’escriptor comença molt aviat. Amb catorze anys va escriure la seva primera obra de teatre: «Pepín el Jorobado o el Hijo de Carlomagno», que de seguida es va representar als teatres de Barcelona. I tot i que va començar la carrera de dret, aviat l’abandona per dedicar-se a la literatura.
A més de la seva faceta d’escriptor, Balaguer va dedicar bona part de la seva vida a l’estudi de la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó i a la defensa de la llengua i la identitat catalanes, d’acord amb els postulats romàntics de l’època. Va formar part activa del moviment cultural de la Renaixença i contribuí a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, on va ser proclamat mestre en Gai Saber, l’any 1861. També va ser l’autor de nombroses novel·les i drames teatrals. La seva obra més ambiciosa fou el drama èpic «Los Pirineus», òpera que musicà Felip Pedrell.
Com a investigador va fundar la Càtedra d’Història de Catalunya, des d'on va publicar entre 1860 i 1863 la seva obra «Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón» i, uns anys més tard, «Las calles de Barcelona». Aquesta última s'utilitzà posteriorment com a base de l’actual nomenclàtor dels carrers de l’eixample barceloní.
En el camp polític destaca la seva participació activa en la política del moment. La pertinença de Balaguer a la Diputació Provincial de Barcelona, entre els anys 1862 i 1866, va ser la seva primera experiència en un càrrec polític electe i esdevenia l’inici d’una llarga trajectòria. La seva complicitat en la conspiració liberal del general Prim, va provocar el seu exili a França, on va establir llaços d’amistat amb Frederic Mistral i els felibres, protectors i cultivadors de la llengua occitana. El 1867 torna de l’exili, i s’endinsa plenament en la política ocupant càrrecs molt elevats en els governs de la monarquia, on va ocupar les carteres ministerials de Foment i Ultramar a la dècada dels setanta. Com altres polítics liberals del moment, fou un membre molt rellevant de la maçoneria.
El 1875 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història, i el 1883 a la Reial Acadèmia Espanyola, amb un discurs titulat «Las literaturas regionales». Va ser amic personal dels principals escriptors i polítics de l’època, Marcelino Menéndez y Pelayo, Práxedes Mateo Sagasta, Emilio Castelar i Antonio Cánovas del Castillo, entre altres.
Sense descendents, Víctor Balaguer va decidir destinar el seu patrimoni a la creació d’una institució cultural, alhora biblioteca i museu, formada a partir de les seves col·leccions. D’aquesta manera naixia un projecte que tindria com a seu la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
Mort a Madrid el 14 de gener de 1901, les seves despulles foren traslladades per ser enterrades al cementiri de Vilanova i la Geltrú.
VÍCTOR BALAGUER I CIRERA
(1824-1901)
Víctor Balaguer neix a Barcelona l’11 de desembre de 1824, fill d’un escrivent d’ideologia liberal que morí quan ell tenia deu anys. Literat, historiador i polític, va ser una figura clau en els dos principals corrents del segle XIX: el romanticisme cultural i el liberalisme polític. El seu vessant d’escriptor comença molt aviat. Amb catorze anys va escriure la seva primera obra de teatre: «Pepín el Jorobado o el Hijo de Carlomagno», que de seguida es va representar als teatres de Barcelona. I tot i que va començar la carrera de dret, aviat l’abandona per dedicar-se a la literatura.
A més de la seva faceta d’escriptor, Balaguer va dedicar bona part de la seva vida a l’estudi de la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó i a la defensa de la llengua i la identitat catalanes, d’acord amb els postulats romàntics de l’època. Va formar part activa del moviment cultural de la Renaixença i contribuí a la restauració dels Jocs Florals de Barcelona, on va ser proclamat mestre en Gai Saber, l’any 1861. També va ser l’autor de nombroses novel·les i drames teatrals. La seva obra més ambiciosa fou el drama èpic «Los Pirineus», òpera que musicà Felip Pedrell.
Com a investigador va fundar la Càtedra d’Història de Catalunya, des d'on va publicar entre 1860 i 1863 la seva obra «Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón» i, uns anys més tard, «Las calles de Barcelona». Aquesta última s'utilitzà posteriorment com a base de l’actual nomenclàtor dels carrers de l’eixample barceloní.
En el camp polític destaca la seva participació activa en la política del moment. La pertinença de Balaguer a la Diputació Provincial de Barcelona, entre els anys 1862 i 1866, va ser la seva primera experiència en un càrrec polític electe i esdevenia l’inici d’una llarga trajectòria. La seva complicitat en la conspiració liberal del general Prim, va provocar el seu exili a França, on va establir llaços d’amistat amb Frederic Mistral i els felibres, protectors i cultivadors de la llengua occitana. El 1867 torna de l’exili, i s’endinsa plenament en la política ocupant càrrecs molt elevats en els governs de la monarquia, on va ocupar les carteres ministerials de Foment i Ultramar a la dècada dels setanta. Com altres polítics liberals del moment, fou un membre molt rellevant de la maçoneria.
El 1875 va ingressar a la Reial Acadèmia de la Història, i el 1883 a la Reial Acadèmia Espanyola, amb un discurs titulat «Las literaturas regionales». Va ser amic personal dels principals escriptors i polítics de l’època, Marcelino Menéndez y Pelayo, Práxedes Mateo Sagasta, Emilio Castelar i Antonio Cánovas del Castillo, entre altres.
Sense descendents, Víctor Balaguer va decidir destinar el seu patrimoni a la creació d’una institució cultural, alhora biblioteca i museu, formada a partir de les seves col·leccions. D’aquesta manera naixia un projecte que tindria com a seu la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
Mort a Madrid el 14 de gener de 1901, les seves despulles foren traslladades per ser enterrades al cementiri de Vilanova i la Geltrú.
