TEXTOS EN CATALÀ

Emmanuel Beyens: Anàlisi tècnica fatal. La dona estirada sobre un gràfic de cotització. 2017. Oli sobre tela.

ESPRONCEDA. Institut of Arte & Culture (Barcelona)

En la seva sèrie Crazy People, el pintor francobelga Emmanuel Beyens (París, 1968), retrata la buidor i la soledat del món de la nit i per extensió de la societat contemporània. En aquesta obra, una dona resta estesa i sembla morta sobre un gràfic de cotització, una possible al·lusió als suïcidis que es cometen durant les grans fallides borsàries. Estèticament, Beyens també ha pretès fer una reflexió irònica sobre el llenguatge pictòric figuratiu actual, afegint un to psicodèlic i colors ultravioletes a les seves obres per evocar la il·luminació de les discoteques i locals nocturns. L’obra dialoga amb la gran escultura neoclàssica de Lucrècia de Damià Campeny, una altra dona que es treu la vida en aquest cas perquè no suporta la “deshonra” d’haver estat violada. Al final de la sala de la Pinacoteca, també hi ha una altra dona que s’ha suïcidat, en aquest cas per amor, en la pintura de José Garnelo.


Zanele Muholi: Basizeni XI, Cassilhaus, Chapel Hill y Basizeni I, Amsterdam. 2016 / 2018. Fotogravat.

Imaginart Gallery (Barcelona)

Zanele Muholi (Umlazi, Sud-àfrica, 1972) utilitza la fotografia per denunciar la intolerància del seu país cap a les persones negres LGTBIǪ+, sobretot a les lesbianes i transsexuals. La seva obra, que s’ha vist en retrospectives a museus com la Tate Modern de Londres, pretén documentar la dura realitat d’aquests col·lectius a través de l’art. Sovint utilitza l’autoretrat com a persona no binària, afegint al seu cos objectes de la vida quotidiana com pinces d’estendre. Les seves contundents imatges són un valent desafiament al poder i al sistema. Aquí s’exhibeixen per sobre del poder reial representat per Goya.


Ramon Pichot: Tablao flamenc. c. 1905-1910. Oli sobre cartró.

Artur Ramon Art (Barcelona)

Ramon Pichot i Gironès (1871-1925) va formar part de la Colla del Safrà, com Joaquim Mir, artista molt vinculat a Vilanova i representat en el museu. Com altres artistes catalans de principis del segle XX, Pichot va fer el viatge iniciàtic a París, però al contrari d’altres companys com Ramon Casas o Rusiñol, va decidir establir-se a la capital francesa fins a la seva mort. Això sí, no va deixar mai de visitar Cadaqués, d’on era originària la seva família materna. Les seves obres van influenciar molt al jove Dalí. Pichot va ser un mestre del color, com es pot veure en aquesta obra costumista d’una festa flamenca, que dialoga amb una altra festa al camp però dos segles més antiga.


Marina Gasparini: Bixa Orellana Dracena Draco. 2014. Fil de cotó, filferro i enduridor tèxtil.

Al-Tiba9 Gallery (Barcelona)

L’artista italiana resident a Bolonya Marina Gasparini (Gabicce Mare, 1966) fa una reinterpretació del gènere floral amb aquestes dues representacions de flors i plantes elaborades amb fil i filferro. Són peces de la sèrie Atlas X, que porta a terme des del 2014 i que encara està en curs, que es basen en dibuixos d’antigues làmines botàniques i després es reprodueixen amb fil de cotó. Per aquest motiu, el color que presenten és el mateix color que abans s’extreia de la planta per tenyir llana, seda i fil de cotó. En aquestes peces, Gasparini explora la relació entre la natura i l’economia i les noves possibilitats de l’art tèxtil, barrejant diferents disciplines artístiques. Aquestes obres fan companyia a les flors del pintor Ricard Canals.


Jordi Martoranno: Primera llum. 2022. Oli sobrelli.

Pigment Gallery (Barcelona)

El groc -tema de la Setmana de l’Art 2025- ocupa el centre d’aquesta pintura de Jordi Martoranno (Girona, 1965), un groc que es dissol sobre el blanc i provoca una “vibració lumínica” que contrasta amb el negre. Com assegura l’artista, l’obra proposa una “experiència meditativa” on el negre és silenci i densitat i el groc “obre l’espai a la possibilitat i la revelació”. Martoranno convida l’espectador a la contemplació i a situar la mirada per sobre del pensament. L’abstracció meditativa de l’artista gironí ocupa un espai central entre les pintures abstractes del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, de principis dels anys 60.